Quan vaig començar el CAP fa un mes i escaig, no sabia gens ni mica que em tocaria treballar tant. Algunes persones que l'havien fet anteriorment m'havien dit que no t'exigien gaire, simplement un projecte al final de les pràctiques anomenat Memòria, on es feia una valoració general de l'experiència docent en una escola de secundària pública.
Sempre havia tingut en ment treure'm aquest títol per poder exercir de professora en un institut de l'estat, però fins ara no havia tingut l'oportunitat. És ben cert que si la busques la trobes. Potser sí, però jo no l'he sabut trobar fins ara. Ja al segon any de Traducció i Interpretació, vaig trobar feina a una escola d'idiomes de Mataró, on aleshores vivia amb els meus pares. Mireu per on faria allò que sempre havia volgut: ensenyar. Hi tenia una autèntica dedicació, ja que després de passar no sé quantes hores amb diferents mitjans de transport fins arribar a l'acadèmia, impartia classe fins a les 10:30h de la nit. Resumint, cada dia arribava a casa a les tantes i a més a més m'havia de posar a fer feina per a la universitat. Em vaig passar així tres anys fins acabar la carrera. I va ser una experiència esgotadora, però també molt gratificant. Treballar em va servir per adquirir no només experiència en el món en el qual em volia dedicar professionalment, sinó que també em va aportar una sèrie de valors i em va permetre comunicar-me amb gent de totes les edats i de perfils ben diversos. Això sí, tots amb un únic objectiu: aprendre a expressar-se en anglès.
En acabar la carrera, em van oferir quedar-me indefinidament a l'acadèmia. Aleshores tenia 22 anys i tot un món per descobrir. Tanmateix, vaig acceptar i em vaig estancar. En aquell moment no vaig pensar en l'estabilitat d'un futur més segur, ja que gaudia moltíssim de la meva feina. Em sentia útil transmetent els meus coneixements als alumnes. Tant era així que van anar passant els anys i el meu objectiu principal va quedar en segon terme.
Ara les coses han canviat, són diferents. Fa tres mesos i mig, vaig tenir un nen preciós que fa que cada dia el vulgui viure amb més intensitat i il·lusió. Ha arribat l'hora de ser pràctica i continuar allò que vaig deixar anys enrera. Ara vull guanyar qualitat de vida fent el que sempre he somniat. Ha arribat l'hora de fer un cop de "CAP". Massa tard? Potser sí, però no em penedeixo del que he viscut aquests tretze darrers anys dedicats a l'ensenyament privat. Una de les coses que he après en aquest temps de docència és tenir psicologia. En moltes classes d'speaking em convertia de vegades en terapeuta: m'explicaven problemes personals i professionals que de tant en tant em posaven en situacions compromeses. En tots aquests anys he fet AMICS, amics de debó amb qui he creat uns vincles molt forts. Un munt de records que sempre tindré presents i que mai no oblidaré!!!
Sempre havia tingut en ment treure'm aquest títol per poder exercir de professora en un institut de l'estat, però fins ara no havia tingut l'oportunitat. És ben cert que si la busques la trobes. Potser sí, però jo no l'he sabut trobar fins ara. Ja al segon any de Traducció i Interpretació, vaig trobar feina a una escola d'idiomes de Mataró, on aleshores vivia amb els meus pares. Mireu per on faria allò que sempre havia volgut: ensenyar. Hi tenia una autèntica dedicació, ja que després de passar no sé quantes hores amb diferents mitjans de transport fins arribar a l'acadèmia, impartia classe fins a les 10:30h de la nit. Resumint, cada dia arribava a casa a les tantes i a més a més m'havia de posar a fer feina per a la universitat. Em vaig passar així tres anys fins acabar la carrera. I va ser una experiència esgotadora, però també molt gratificant. Treballar em va servir per adquirir no només experiència en el món en el qual em volia dedicar professionalment, sinó que també em va aportar una sèrie de valors i em va permetre comunicar-me amb gent de totes les edats i de perfils ben diversos. Això sí, tots amb un únic objectiu: aprendre a expressar-se en anglès.
En acabar la carrera, em van oferir quedar-me indefinidament a l'acadèmia. Aleshores tenia 22 anys i tot un món per descobrir. Tanmateix, vaig acceptar i em vaig estancar. En aquell moment no vaig pensar en l'estabilitat d'un futur més segur, ja que gaudia moltíssim de la meva feina. Em sentia útil transmetent els meus coneixements als alumnes. Tant era així que van anar passant els anys i el meu objectiu principal va quedar en segon terme.
Ara les coses han canviat, són diferents. Fa tres mesos i mig, vaig tenir un nen preciós que fa que cada dia el vulgui viure amb més intensitat i il·lusió. Ha arribat l'hora de ser pràctica i continuar allò que vaig deixar anys enrera. Ara vull guanyar qualitat de vida fent el que sempre he somniat. Ha arribat l'hora de fer un cop de "CAP". Massa tard? Potser sí, però no em penedeixo del que he viscut aquests tretze darrers anys dedicats a l'ensenyament privat. Una de les coses que he après en aquest temps de docència és tenir psicologia. En moltes classes d'speaking em convertia de vegades en terapeuta: m'explicaven problemes personals i professionals que de tant en tant em posaven en situacions compromeses. En tots aquests anys he fet AMICS, amics de debó amb qui he creat uns vincles molt forts. Un munt de records que sempre tindré presents i que mai no oblidaré!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario